14 sept. 2016

Una joia recuperada





Aquesta ha estat una de les sorpreses més agradables del darrers temps a Igualada, la meva ciutat. Perquè amb motiu de la Festa Major, enguany s’ha donat a conèixer la rehabilitació (parcial encara) d’aquest singular edifici (1921-1922) obra del arquitecte Cèsar Martinell (1988-1973) deixeble d’Antoni Gaudí. Els seus celler són referents i  obres cabdals a Catalunya.

 Esta ha sido una de las sorpresas más agradables de los últimos tiempos en mi ciudad. Ya que con motivo de la Fiesta Mayor, este año se ha dado a conocer la rehabilitación (parcial todavía) de este singular edificio (1921-1922) obra del arquitecto Cèsar Martinell (1988-1973) discípulo de Antoni Gaudí y de Puig i Cadafalc. Sus bodegas son referentes y obras capitales en Cataluña.





L’edifici ha estat tancat i en desús (i amb el soterrani inundat) al llarg de quaranta anys i ha estat a punt a punt de ser enderrocat per la perillositat extrema que suposava. Però la determinació de l’actual Cooperativa Agro-Igualada SCCL (hereva d’aquell antic Sindicat), l’administració pública, l’arquitecte Pep Riba i l’ajuda inestimable dels paletes - d’aquells de ‘tota la vida’ - que sense pal·liatius es pot dir que s’hi van jugar la pell, ha estat possible que la meva ciutat hagi recuperat una altra de les joies industrials de les moltes que té.

 El edificio ha estado cerrado y en desuso (y con el sótano inundado) a lo largo de cuarenta años y ha estado a punto a punto de ser demolido por la peligrosidad extrema que suponía. Pero la determinación de la actual Cooperativa Agro-Igualada SCCL (heredera de aquel antiguo Sindicato), la administración pública, el arquitecto Pep Riba y la ayuda inestimable de los albañiles - de los de 'toda la vida' - que sin paliativos se puede decir que se jugaron la piel, ha sido posible que mi ciudad haya recuperado otra de las joyas industriales de las muchas que tiene.


El soterrani actualment recuperat  //  El sòtano actualmente recuperado

 

Pot ser el d'Igualada no té la grandiositat de les catedrals de Gandesa o Pinell de Brai, però sí que és molt important per la seva racionalitat constructiva i practicitat.

Quizás el de Igualada no tiene la grandiosidad de las catedrales de Gandesa o Pinell de Brai, pero es muy importante por su racionalidad constructiva y su practicidad.





19 jun. 2016

LALIBELA, buscant la transcendència










LALIBELA

Va ser a partir del segle XII quan el nord d'Etiòpia es va anar emplenant de mica en mica d'esglésies, capelles, monestirs ... Els fidels anaven a aquests temples a la recerca d'orientació i de consol enmig de les tribulacions. La seva fe era tan absorbent que anhelava un contacte encara més estret amb la transcendència i per aquest motiu les representacions sagrades es van convertir en petits llibres d'oracions més manejables.

Fidel al dogma, el cristianisme etíop va conrear els seus símbols rendint culte especial a la Creu. Ja sigui de grans dimensions o de mà; de fusta, plata, or o bronze, la Creu va esdevenir l'estendard d'una comunitat que la va convertir en protagonista dels seus principals ritus i cerimònies i en el sagrat signe de la seva identitat col·lectiva com es pot observar.


La ciutat de Lalibela (antiga Roha) va ser la segona capital d'Etiòpia en els S. XII i XIII, durant la dinastia Zagwe.

El recinte del monestir es composa d’un conjunt d'esglésies rupestres que van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1978. Les onze esglésies que el conformen es van excavar sota la superfície de la terra, de dalt a baix, i en alguns casos arriben a aconseguir els 10 metres d'altura. Estan envoltades per patis i rases que les connecten entre si, constituint una xarxa de túnels i passadissos entre un edifici i el pròxim.

Les esglésies de Lalibela es distribueixen en dos grups principals separats pel canal de 'Yordanos', que representa el riu Jordà. El lloc va ser concebut perquè la seva topografia correspongués a una representació simbòlica de Jerusalem.

També cal destacar que ha estat utilitzat ininterrompudament pels sacerdots ortodoxos des del segle XII i que és el lloc de pelegrinatge més important del país.

Exposició al Centre Cultural MONTÀGORA (Sta.Magda.Montbui - L'Anoia)
del dia 27 de juny al 17 de juliol de 2016

.....................................................


Fue a partir del siglo XII cuando el norte de Etiopía se fue llenando poco a poco de iglesias, capillas, monasterios... Los fieles iban a estos templos en busca de orientación y de consuelo en medio de las tribulaciones. Pero su fe era tan absorbente que anhelaba un contacto aún más estrecho con la trascendencia y por este motivo las representaciones sagradas se convirtieron en pequeños libros de oraciones más manejables.

Fiel al dogma, el cristianismo etíope cultivó sus símbolos rindiendo culto especial a la Cruz. Ya sea de gran tamaño o de mano; de madera, plata, oro o bronce, la Cruz se convirtió en el estandarte de una comunidad que la convirtió en protagonista de sus principales ritos y ceremonias y en el sagrado signo de su identidad col • lectiva como se puede observar.


La ciudad de Lalibela (antigua Roha) fue la segunda capital de Etiopía en los S. XII y XIII, durante la dinastía Zagwe.

El recinto del monasterio se compone de un conjunto de iglesias rupestres que fueron declaradas Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO en 1978. Las once iglesias que lo conforman se excavaron bajo la superficie de la tierra, de arriba abajo, y en algunos casos llegan a alcanzar los 10 metros de altura. Están rodeadas por patios y zanjas que las conectan entre sí, constituyendo una red de túneles y pasillos entre un edificio y el próximo.

Las iglesias de Lalibela se distribuyen en dos grupos principales separados por el canal de 'Yordanos', que representa el río Jordán. El lugar fue concebido para que su topografía correspondiera a una representación simbólica de Jerusalén.

También hay que destacar que ha sido utilizado ininterrumpidamente por los sacerdotes ortodoxos desde el siglo XII y que es el lugar de peregrinación más importante del país.




18 jun. 2016

LES ESGLÉSIES DEL LLAC TANA










ESGLÉSIES I MONESTIRS DEL LLAC TANA (Bahar Dar - ETIOPIA)

Els cristians etíops van reproduir els mateixos motius durant segles: la Santíssima Trinitat, la Mare de Déu, la vida de Crist, els Reis Mags, els fets dels sants o Sant Jordi matant al drac. Al principi, en forma de frescos sobre els murs de les esglésies; més tard com a miniatures i il·lustracions de manuscrits i a partir del segle XV també com a icones sobre fusta o metall. En tots els casos la figura humana apareix centrada en l'espai, deixant tot només minúsculs marges per als detalls ornamentals ; sense perspectiva. El missatge havia de ser clar, sense res que el distorsionés o distragués l'atenció de l'observador. La bellesa només tenia valor si estava al servei de la fe.
  
El bon nombre d'esglésies i monestirs que hi ha repartits per les ribes i les illes del Llac Tana (on té l’origen el Nil Blau) estan construïts en tova i fusta amb el sostre de palla. Són circulars amb un recinte tancat al centre on només hi poden entrar els monjos, ja que és precisament en aquest lloc central on es guarda gelosament una reproducció de l'Arca de l'Aliança (ells diuen que l'original està a Axum ...), essent aquest l'objecte de culte més sagrat i més venerat per l'Església ortodoxa etíop que ningú, a excepció dels propis clergues, poden veure.

Les parets estan completament pintades de dalt a baix amb frescos dels segles XIII i XIV en els quals, com he dit,  es representa i s'expliquen tots els passatges de la Bíblia als fidels. Calia fer-los-ho fàcil  atès que la majoria no sabien llegir.


Exposició al Centre Cultural MONTÀGORA (Sta.Magda.Montbui - L'Anoia)
del dia 27 de juny al 17 de juliol de 2016

.................................................


Los cristianos etíopes reprodujeron los mismos motivos durante siglos: la Santísima Trinidad, la Virgen, la vida de Cristo, los Reyes Magos, los hechos de los santos o San Jorge matando al dragón. Al principio, en forma de frescos sobre los muros de las iglesias; más tarde como miniaturas e ilustraciones de manuscritos y a partir del siglo XV también como iconos sobre madera o metal. En todos los casos la figura humana aparece centrada en el espacio, dejando todo sólo minúsculos márgenes para los detalles ornamentales; sin perspectiva. El mensaje debía ser claro, sin nada que distorsionara o distrajera la atención del observador. La belleza sólo tenía valor si estaba al servicio de la fe.
 
El buen número de iglesias y monasterios que hay repartidos por las orillas y las islas del Lago Tana (donde tiene su origen el Nilo Azul) están construidos en adobe y madera con el techo de paja. Son circulares con un recinto cerrado en el centro donde sólo pueden entrar los monjes, ya que es precisamente en este lugar central donde se guarda celosamente una reproducción del Arca de la Alianza (ellos dicen que el original está en Axum .. .), siendo éste el objeto de culto más sagrado y más venerado por la Iglesia ortodoxa etíope que nadie, a excepción de los propios clérigos, pueden ver.

Las paredes están completamente pintadas de arriba abajo con frescos de los siglos XIII y XIV en los que, como he dicho, se representa y se explican todos los pasajes de la Biblia a los fieles. Había que ponérselo fácil dado que la mayoría no sabían leer.



7 may. 2016

LES DONES ETÍOPS, 'PALS DE PALLER' NO IMPORTA L'EDAT






Les dones etíops (o no), sempre pals de paller.


Diem 'pal de paller' per referir-nos a alguna cosa o a algú que és fonamental dins una organització, dins un grup. El 'pal de paller' és allò que quan desapareix, quan cau, esdevé impossible la continuïtat d'allò que s'hi repenjava.

Mercats de Lalibela i de Sembete (Etiòpia)

......................................

Las mujeres etíopes (o no), siempre "pals de paller".


El pal de paller (trad.: el palo en donde se apoya la paja que forma un pajar) es una expresión catalana (no conozco su equivalente en castellano) que se utiliza para referirse a algo que es fundamental, insustituible, en una organización. Cuando ese pal de paller cae o desaparece, aquello que cimentaba la organización se deshace y la continuidad de ésta resulta imposible.

 Mercados de Lalibela y de Sembete (Etiopía)


24 abr. 2016

MÉS QUE UNA ROSA








La Casa Batlló i la Llegenda de Sant Jordi
(passeu ratolí per sobre el títol  // passa el ratón sobre el título)


Ahir, 23 d'abril de 2016, la façana de la Casa Batlló (joia del modernisme català) al Passeig de Gràcia, 43 de Barcelona, lluía esplèndida com mai s'havia vist abans.

Més de 1000 roses adornaven la façana i 2016 estaven a la venda en una acció solidària de la Fundació Arrels que presta ajuda i suport a les persones sense sostre que hi ha a la ciutat.
# MésQueUnaRosa és una història d'amor amb la ciutat de Barcelona que pretén apropar la llegenda que acull la Casa connectant amb el públic. I sobre tot, donar a conèixer la problemàtica de les persones que viuen al carrer des de l'empatia i mitjançant la col·laboració. Aquestes roses es venien sense un preu fix i eren tantes les persones que s'hi aplegaven que no em va ser possible ni acostar-m'hi.

 Feina per a fer les fotos, entre les empentes de la multitud i els que es colaven entremig.

..........................................

Ayer, 23 de abril de 2016, la fachada de la Casa Batlló (joya del modernismo catalán) en el Paseo de Gracia, 43 de Barcelona, lucía espléndida como nunca se había visto antes.

Más de 1000 rosas adornaban la fachada y 2016 estaban a la venta en una acción solidaria de la 'Fundació Arrels' que presta ayuda y apoyo a las personas sin techo que deambulan por la ciudad.  

# MésQueUnaRosa es una historia de amor con la ciudad de Barcelona que pretende acercar la leyenda que acoge la Casa conectando con el público. Y sobre todo, dar a conocer la problemática de las personas que viven en la calle desde la empatía y mediante la colaboración. Estas rosas se vendían sin un precio fijo y eran tantas las personas que se reunían que no me fue posible ni acercarme.

Complicado trabajo hacer las fotos, entre los empujones de la multitud y los que se colaban por en medio.