13 feb. 2019

Jugant amb els colors









Llacuna de Gallocanta (Aragó)

Només es tracta d'un 'divertimento'. Un assaig per explorar altres possiblitats de colors que no siguin les estrictament reals, com si d'una pintura es tractés. Al capdavall, no són els artistes els qui expressen visions particulars i diferents del món?




.

16 dic. 2018

Llums de Nadal



NADAL 2018.

Esperem poder donar-li la volta l'any que ve...


.

11 dic. 2018

Mans de dona










Mans que treballen, mans que lluiexen, mans que preguen, mans que ploren, mans que cerquen, mans que reivindiquen, mans que lluiten. Mans de dones arreu del món.

Alguna d'aquestes fotografies ja té anys, d'altres van sortir en col.leccions de viatges i d'altres no; no obstant, avui m'ha vingut de gust fer un petit homenatge a aquestes mans que tant em van parlar.


.

20 nov. 2018

El paradís perdut


















(Macacos de Berberia / Bosc de cedres d'Azrou a les estribacions de l'Atlas - Marroc)

Malgrat el que sembla, aquest bosc de cedres idíl·lic i exuberant estava ple deixalles de la gent que va a veure els 'macacos' i després de donar-los porqueries per menjar, llença les bosses de plàstic per terra com si per art d’encanteri haguessin de desaparèixer.
Vaig haver de fer fil.ligranes amb els enquadraments i retallar algunes fotos perquè no es veiés aquesta infàmia amb la que han de conviure els pobres animals. O potser, ara que hi penso, hauria estat millor deixar a la vista les escombraries en senyal de denúncia...

Els micos són afables, tranquils i juganers (fins i tot un se'm va pujar a l'esquena mentre estava acotada fent una foto), així que tant s’hi poden veure escenes d’allò més còmiques, tendres o de socialització.

Les fotos han estat preses amb una Sony 6000 i un objectiu zoom 55-210 mm.


.

11 nov. 2018

Una nit a l'Erg Chebbi


El crepúscle

Nit d'estels

L'albada

Plenitud


Dunes i llum al desert 'Erg Chebbi' (Marroc)

.

10 nov. 2018

Treballant dur










L’adoberia de Chouwara és la més extensa de les que encara hi ha a Fes al bell mig de La Medina. S’hi poden veure, com si es tractés d’un gran mosaic, un gran nombre de cubs emplenats amb tints naturals de colors diversos, on destaca entre tots l'impressionant vermell “poma de Blanca Neu”. Allí s’adoben cuirs de bou, xai, cabra i camell.

Aquestes adoberies estan envoltades de terrasses des de les que es pot observar la feina duríssima que els suposa a les persones que hi treballen.

Enllaç:


En entrar a l’edifici tot pujant per una sinuosa i estreta escala, em van donar una ramet de menta per olorar mentre havia de contemplar l’espectacle. La idea era que - teòricament - la pudor no em fes entrar en basca. Això no obstant a mi no em va caldre. Pot ser el fet de ser d’Igualada, on de pudors d’adoberia n’anem sobrats i considerant que jo de petita estiuejava a l’adoberia d’uns oncles a València, aquella olor 'tan espantosa' reconec que no em va fer ni fred ni calor.

.




10 abr. 2018

Cercant la petjada fenícia

Façana il.luminada del Museu inspirada en el Temple de Luxor

Sarcòfag d'Ahiram, rei de Biblos. Una de les joies més preuades del museu





Enterrament prehistòric

Sarcòfag romà delicadament esculpit



Tomba de Tir

Sarcòfags antropomòrfs

MUSEU ARQUEOLÒGIC NACIONAL DEL LÍBAN

Cercant la petjada fenícia al Líban, només la vaig poder trobar al Museu Arqueològic. El cas és que el fenicis van ser un poble pacífic i treballador, molt fàcil per a ser envaït, de manera que tota la seva cultura va ser norreada i engolida per les successives invassions. Líban ha estat un país per on hi ha passat tothom, els d'Europa cap a Àsia i el d'Àsia cap a Europa al llarg de més 6.000 anys. És a dir, que té molt per explicar.

Aquest Museu (inaugurat el 1942) va ser seriosament malmès durant la guerra civil de 1975 (que es va allargar fins al 1991), atès que es trobava al mig de la línia verda que separava els dos bàndols contendents. Conté autèntiques joies mil·lenàries que van estar en seriós perill de destrucció o d'expoli, de tal forma que el llavors director va ordenar traslladar totes les peces petites que estavan a les vitrines i portar-les al soterrani que va ser clausurat amb parets de mamposteria, així com fer carcasses de formigó als sarcòfags per al de preservar-los, la qual cosa va donar uns resultats excel.lents. Acabada la guerra i reconstruit l'edifici, es van reccuperar intactes i el Museu es va tornar a obrir el 1999, essent avui dia un dels orgulls nacionals.

El Museu es divideix en tres plantes, no sabria dir quina més interessant. A la plata baixa trobem els grans sarcòfags de pedra (fenicis i romans). A la planta superior, joies, estatuetes fenícies, armes de tots els temps, ceràmica, vidre... I a la planta soterrània es poden veure diversos tipus d'enteraments. Fins i tot hi ha una sala especialment tractada (en la qual no està permès fer-hi fotos) amb dues vitrines independents que contenen, per una banda, les mòmies d'una mare i el seu nadó i, per una altra, les de dos germans petits totes elles perfectament conservades.

La veritat és que només per aquest Museu, ja val la pena un viatge al Líban.


El Museu

La major col.lecció de sarcòfags del món


.