13 feb. 2011

Incredulitat i esgarrifança


Tuol Sleng (Phnom Penh - Cambodja)

Avui al CCCB he vist l’exposició de fotografia de Gervasio Sánchez dedicada a les persones desaparegudes a ran de conflictes bèlics o paramilitars, i m’ha vingut a la memòria el viatge que vaig fer a Vietman i Cambodja el 2007. Em va frapar dedebò els recorregut pels túnels de ‘Cu Chi’ i vaig intuir, gairebé sentir, el patiment dels vietnamites i dels propis americans que, recorde’m-ho, no hi anaven voluntaris sinó que eren soldats de lleva. La visita al Museu de la Guerra de Ciutat Ho Chi Min (Saigon) no entrava en el paquet però jo vaig insistir perquè la considerava del tot imprescindible; ja me la pagaria jo si calia i que m’esperessin a l’autobús. No em va decebre. Vaig fer fotos a les fotos del museu, no pas per posar-les en cap àlbum perquè no eren ‘boniques’ i només tenien interès per a mi https://picasaweb.google.com/rosa.decyan/HomenatgeAGervasioSanchez

Després el viatge va continuar cap a Cambodja (el país inundat). El guia cambodjà, un home menut i senzill, havia viscut en carn pròpia els horrors d’aquella repressió i els assassinats massius i havia estat desplaçat de la ciutat al camp com la resta de la població. Ens va explicar que li havíen encarregat tenir cura d’una vaca però un dia, en un moment donat, se li va escapar i la va perdre. Ell era jove llavors i no savia què fer i va pensar en fugir, però si fugia els Jemers rojos matarien tota la seva família com a represàlia, de manera que va decidir assumir les conseqüències i tornar, ja fosc, cap a la cabana a rebre el càstic que li pertocava. En arribar, es va trobar que la vaca havia arribat tota sola… Va tenir sort. Ens va explicar moltes altres desventures i patiments, però és ben extrany -per dir-ho d’alguna forma- que molts dels meus companys de viatge no mostraven el més mínim interès. Estaven més preocupats per la data de construcció d’Ankor Wat i no van voler deixar-li propina… Cada dia m’agrada menys viatjar en grup.

A Phnom Penh és visita obligada el centre de detenció i tortura dels enemics del règim de Pol Pot: Tuol Sleng, antic institut d’ensenyament secundari (quin sarcasme!). Allí si que hom pot percebre de veritat el dolor aliè perquè hom pot tocar amb les pròpies mans el lloc concret on van passar els fets.
Aquesta fotografia la vaig fer a un monjo budista jove que es posa les dits als llavis entre esgarrifat i incrèdul en contemplar l’escena de tortura d’un desgraciat.

3 comentarios:

  1. hola Rosa,
    esgarrifós! com totes les maleses "humanes", on s'ajunten odi i baixos instints...
    la humanitat sembla que seguim sense aprendre del pasat!
    gràcies per compartir la teva vivència amb nosaltres
    s@lut

    ResponderEliminar
  2. Molt bon treball de memoria historica, ja saps que jo tambe estic implicat en la mateixa feina.

    ResponderEliminar
  3. Tot navegant -vinc de Can Cassini-, he trobat el teu blog... Al teu perfil veig que un film
    que t'agrada -entre altres coincidències- és Las Horas...; he trobat ben poca gent amb el mateix tast. Per motius que no vénen al cas,
    és una pel·lícula construïda al voltant d'uns
    trets amb els quals m'identifico. Pel que fa
    al post... un dolor explícit i un exercici de memòria.

    Felicitats pel teu blog!

    ResponderEliminar

Gràcies pel teu comentari.