13 feb. 2011

Incredulitat i esgarrifança


Tuol Sleng (Phnom Penh - Cambodja)

Avui al CCCB he vist l’exposició de fotografia de Gervasio Sánchez dedicada a les persones desaparegudes a ran de conflictes bèlics o paramilitars, i m’ha vingut a la memòria el viatge que vaig fer a Vietman i Cambodja el 2007. Em va frapar dedebò els recorregut pels túnels de ‘Cu Chi’ i vaig intuir, gairebé sentir, el patiment dels vietnamites i dels propis americans que, recorde’m-ho, no hi anaven voluntaris sinó que eren soldats de lleva. La visita al Museu de la Guerra de Ciutat Ho Chi Min (Saigon) no entrava en el paquet però jo vaig insistir perquè la considerava del tot imprescindible; ja me la pagaria jo si calia i que m’esperessin a l’autobús. No em va decebre. Vaig fer fotos a les fotos del museu, no pas per posar-les en cap àlbum perquè no eren ‘boniques’ i només tenien interès per a mi https://picasaweb.google.com/rosa.decyan/HomenatgeAGervasioSanchez

Després el viatge va continuar cap a Cambodja (el país inundat). El guia cambodjà, un home menut i senzill, havia viscut en carn pròpia els horrors d’aquella repressió i els assassinats massius i havia estat desplaçat de la ciutat al camp com la resta de la població. Ens va explicar que li havíen encarregat tenir cura d’una vaca però un dia, en un moment donat, se li va escapar i la va perdre. Ell era jove llavors i no savia què fer i va pensar en fugir, però si fugia els Jemers rojos matarien tota la seva família com a represàlia, de manera que va decidir assumir les conseqüències i tornar, ja fosc, cap a la cabana a rebre el càstic que li pertocava. En arribar, es va trobar que la vaca havia arribat tota sola… Va tenir sort. Ens va explicar moltes altres desventures i patiments, però és ben extrany -per dir-ho d’alguna forma- que molts dels meus companys de viatge no mostraven el més mínim interès. Estaven més preocupats per la data de construcció d’Ankor Wat i no van voler deixar-li propina… Cada dia m’agrada menys viatjar en grup.

A Phnom Penh és visita obligada el centre de detenció i tortura dels enemics del règim de Pol Pot: Tuol Sleng, antic institut d’ensenyament secundari (quin sarcasme!). Allí si que hom pot percebre de veritat el dolor aliè perquè hom pot tocar amb les pròpies mans el lloc concret on van passar els fets.
Aquesta fotografia la vaig fer a un monjo budista jove que es posa les dits als llavis entre esgarrifat i incrèdul en contemplar l’escena de tortura d’un desgraciat.

9 feb. 2011

Noucentisme





Igualada centre

Cercant una imatge significativa de la meva ciutat per a la caràtula d'un treball, vaig anar recorrent els carrers i places que em van semblar més emblemàtics o amb encant que, tot sigui dit, Igualada no en té gaires. De moment he trobat aquests. La recerca continua...