La meva por a la mort és igual a la de qualsevol, no obstant no puc ocultar la fascinació que em provoquen els cementiris: l'art, els epitafis, els noms, les edats, les històries (petites, grans, heroiques o entranyables...)
Miro una làpida vella, gastada i bruta, la llegeixo i em ve a la ment quant de temps deu fer que no l'ha visitat ningú... potser ja no queda cap ésser estimat que pugui venir a pregar...
Hola Rosa, gràcies per la visita i el teu comentari.Lo de posar diversos noms a la foto només té una raó, i és que he trobat diverses fotos meves a les quals han esborrat la signatura, almenys així tenen una mica més de feina.
ResponderEliminarA partir d'avui ja tens un altre seguidor, aniré seguint el teu bloc.
Ferran
bon recull d'imatges d'un lloc que ens fa pensar en la petitesa de "l'home"
ResponderEliminar;-)