Pedra que va ser foc (II)

Parc Nacional de Timanfaya (Lanzarote)

Caminant per catifes de rocs, em semblava que tant podia estar passejant per Mart com per Venus...

Pedra que va ser foc

Lanzarote

Terres feréstegues que quasi no semblen d'aquest món, però tal reals i tan a prop. Que la mà de l'home no les malmeti.

Païsatge de la zona anomenada "El Golfo" a la costa oest de l'illa.

Vinyes i figueres

Lanzarote

(La Geria i el Parc Nacional de Timanfaya)

Atrapades en un paisatge que no sembla d'aquest món viuen i sobreviuen vinyes i figueres donant caldos i fruits dignes dels Deus.

Una mirada insistent

El Golfo (Costa oest de Lanzarote)

Asseguda a la vora del mar assaborint un seguit de delícies de la mar, la gavina em mirava amb insitència calculant, de ben segur, en quina forma atacaria el meu plat. No li ho vaig permetre, naturalment.

Tast de vins

La Geria (Lanzarote) De visita pels conreus de vinya i antics cellers de 'El Grifo', és imprescindible un bon tastet dels millors vins. Ve de gust?

Al jardí del repòs

Cementiri de Poblenou (Barcelona)

La meva por a la mort és igual a la de qualsevol, no obstant no puc ocultar la fascinació que em provoquen els cementiris: l'art, els epitafis, els noms, les edats, les històries (petites, grans, heroiques o entranyables...)

Miro una làpida vella, gastada i bruta, la llegeixo i em ve a la ment quant de temps deu fer que no l'ha visitat ningú... potser ja no queda cap ésser estimat que pugui venir a pregar...

La Font de la Carota

Fantasies sobre la Font de La Carota (Igualada)

És l'única font que encara conserva els abeuradors pels animals. Està constituïda per tres arcades cegues obertes al desnivell que forma el passeig de les Cabres, que envoltava la muralla. El broc sorgeix de la boca d'una carota esculpida. Construïda durant el segle XVIII, va ser restituïda el 1852, en urbanitzar-se el passeig de les Cabres. Una remodelació de 2004 en va alterar la ubicació original.

Incredulitat i esgarrifança

Tuol Sleng (Phnom Penh - Cambodja)

Avui al CCCB he vist l’exposició de fotografia de Gervasio Sánchez dedicada a les persones desaparegudes a ran de conflictes bèlics o paramilitars, i m’ha vingut a la memòria el viatge que vaig fer a Vietman i Cambodja el 2007. Em va frapar dedebò els recorregut pels túnels de ‘Cu Chi’ i vaig intuir, gairebé sentir, el patiment dels vietnamites i dels propis americans que, recorde’m-ho, no hi anaven voluntaris sinó que eren soldats de lleva. La visita al Museu de la Guerra de Ciutat Ho Chi Min (Saigon) no entrava en el paquet però jo vaig insistir perquè la considerava del tot imprescindible; ja me la pagaria jo si calia i que m’esperessin a l’autobús. No em va decebre. Vaig fer fotos a les fotos del museu, no pas per posar-les en cap àlbum perquè no eren ‘boniques’ i només tenien interès per a mi https://picasaweb.google.com/rosa.decyan/HomenatgeAGervasioSanchez

Després el viatge va continuar cap a Cambodja (el país inundat). El guia cambodjà, un home menut i senzill, havia viscut en carn pròpia els horrors d’aquella repressió i els assassinats massius i havia estat desplaçat de la ciutat al camp com la resta de la població. Ens va explicar que li havíen encarregat tenir cura d’una vaca però un dia, en un moment donat, se li va escapar i la va perdre. Ell era jove llavors i no savia què fer i va pensar en fugir, però si fugia els Jemers rojos matarien tota la seva família com a represàlia, de manera que va decidir assumir les conseqüències i tornar, ja fosc, cap a la cabana a rebre el càstic que li pertocava. En arribar, es va trobar que la vaca havia arribat tota sola… Va tenir sort. Ens va explicar moltes altres desventures i patiments, però és ben extrany -per dir-ho d’alguna forma- que molts dels meus companys de viatge no mostraven el més mínim interès. Estaven més preocupats per la data de construcció d’Ankor Wat i no van voler deixar-li propina… Cada dia m’agrada menys viatjar en grup.

A Phnom Penh és visita obligada el centre de detenció i tortura dels enemics del règim de Pol Pot: Tuol Sleng, antic institut d’ensenyament secundari (quin sarcasme!). Allí si que hom pot percebre de veritat el dolor aliè perquè hom pot tocar amb les pròpies mans el lloc concret on van passar els fets.

Aquesta fotografia la vaig fer a un monjo budista jove que es posa les dits als llavis entre esgarrifat i incrèdul en contemplar l’escena de tortura d’un desgraciat.

Noucentisme

Igualada centre

Cercant una imatge significativa de la meva ciutat per a la caràtula d'un treball, vaig anar recorrent els carrers i places que em van semblar més emblemàtics o amb encant que, tot sigui dit, Igualada no en té gaires. De moment he trobat aquests. La recerca continua...

Wild eyes

Sudàfrica

Setembre 2010

El 22@

Barri del Poblenou (Barcelona)

El 22@ és una part del Barri del Poblenou que està gaudint d'una gran transformació i desenvolupament urbanístic: antigues fàbriques reconvertides en moderns 'lofts', o tallers d'artistes, o de professionals del disseny, Centres de Cultura, la Universitat Pompeu Fabra... Un barri d'allò més degradat que s'està convertint en la flor i nata de Barcelona. No em faria res tenir-hi un apartament allí... petitet, tant se val.

Aquest cop m'he permès una llicència amb els colors...

Terra erma

Desert de Tassili Aghar (Algèria)

Repassant arxius, ordenant i fent neteja m'han tornat a caure a les mans aquestes fotos i m'he emocionat en recordar la bellesa del desert en les seves formes torturades pels elements.

El cel sota terra

Món Sant Benet (El Bages)

Sostre de la Cripta de l'església romànica del Monestir de Sant Benet amb els símbols de l'ordre de l'Abadia de Montserrat de la qual en depengué.

Em crida molt l'atenció aquest cel tan blau amb el Sol (Mazda) presidint l'escena, tal com ho entenia la religió de Zoroastre allà a la Pèrsia preislàmica. Em pregunto si hi pot tenir quelcom a veure.

Variacions en blanc i negre

Tassili Ahagar (Algèria)

Aquestes fotos del desert del Tassili Agahar i la serralada de l'Assekrem les vaig fer fa uns anys. Ara he volgut provar amb el blanc i negre a rel de l'exposició sobre els Tresors de l'Aràbia Saudita que es pot veure aquest invern a Caixa Forum Barcelona, on s'hi exibeixen també impressionants fotografies en blanc i negre per contextualizar els objectes. Lamentablement, ara mateix, no puc citar el nom de l'autor d'origen portugués perquè no se'l menciona enlloc de la web ni als diaris. Com he dit, lamentable.

Els meus amics felins

Cango Wildlife Ranch

(Oudtshoorn - Sudáfrica)

Setembre 2010

Aquest lloc es caracteritza per ser una de les cinc institucions més pretigioses del món en la protecció, recuperació y cria d'animals amençats. Els lleons blancs -que no són pas albins- tan escassos i amb un hàbitat tan reduit que viuen millor en captivitat que en estat salvatge. El tigre blanc o el meu preferit: el guepard; tots ells magnífics, magestuosos i nobles. Només cal mirar-los els ulls.