Dracs de Barcelona (III)

Fanals

1. Façana dels Quatre Gats
2. Casa Àsia
3. Casa Amatller

Dracs de Barcelona (II)

Dracs de Barcelona

Repartits per tota la ciutat en edificis tan fantàstics com ells mateixos. En aquest cas, les dues primeres corresponen a la Casa Amatller i a la Casa Lleó i Morera la tercera (muntatge)

Dracs de Barcelona (I)

Dracs de Barcelona

Avui enceto una sèrie de diversos 'posts' dedicats a la extenssíssima col.lecció de dracs, sauris i animals monstruosos repartits pels magnífics edificis modernistes de la ciutat (pot ser únics al món?). No és pas cap novetat perquè ja hi ha més d'un llibre publicat sobre aquesta matèria, però tant i fa, en qualsevol cas aquestes són les meves fotos.

Art del carrer

Barri del Rec i les antigues adoberies (Igualada)

De tant en tant em pasejo pel barri perquè m'asserena. Aquest cop he descobert que si bé alguns dels 'grafitis' que vaig fotografiar temps enrere havien desaparegut, n'hi havia d'altres encara més vistosos. És un sentiment contradictori el què emprodueixen: per una banda els considero una brutícia destestable, però per una altra no puc amagar la meva fascinació per una forma d'art d'aquells que tenen vedades les galeries prestigioses que no es pot ovbiar.

Gal.làxies

A la descoberta de noves gal.làxies

Després que vaig abandonar l'òrbita de Saturn i vaig deixar Pandora enrere, ja fa molt de temps, la meva nau s'ha escapat a través de l'Univers sense que jo hi pugui fer res.

Ara estic certa que mai més et tornaré veure...

Perspectives del Rec

El Rec d'Igualada 2011

No deixa mai de sorprendre'm:

http://www.recstores.com/el-barri-del-rec/
http://www.amicsdelrec.org/

Història d'un retrat

Haridwar (Índia 2009)

Era ja de nit quan la meva amiga i jo vàrem sortir a voltar per Haridwar després d’un dia de fortes calors que ens havien deixat exahustes.

La ciutat estava envaïda per mill.lers de persones (algú va dir que més d’un mil.lió…) que havien anat a celebrar el Kumbhamela (http://es.wikipedia.org/wiki/Kumbhamela) i nosaltres no en savíem res, d’això. Gairebé tot eren nois i homes (els nens i les dones a la nit no sortien) que estaven joiosos i engrescats perquè anàven a cercar l’aigua sagrada del Ganges que els protegiria tot l’any. Era ben extrany, doncs, veure-hi dues dones…, i blanques!!! en mig de totes aquelles pells brunes. Se’ns acostaven i ens miraven de prop, i com que jo portava la càmera vaig aprofitar per fer un retrat a un noi -el del mocador a cap- que m’ho havia demanat. En veure la maniobra tots hi van voler sortir, a la foto, de tal manera que es van començar a empentar i a discutir i va anar de ben poc que no s’organitza una baralla campal. Jo, agobiada, els vaig dir que prou, que ho deixava córrer i que no hi havia foto per a ningú; però el noi que m’ho havia demanat, i que ja ho tenia coll avall, va quasi pregar-m’ho i jo no li ho vaig poder negar; vaig deixar molt clar a la resta que la foto era per a ell i només per a ell. Quan m’hi vaig posar, però, i just al moment de fer el 'clic', un seguit de caps es van escolar per l’objectiu...

Va ser llavors que vaig decir que canviaria la meva compact-pro per una reflex.

Blaus

Uzbekistan (2008)

L'arquitectura d'Uzbekistan destaca per la ceràmica i les filigranes de blaus intensos: hom no sap si encara és a la terra o si ja ha pujat al cel.

Aquestes fotos corresponen a madrasses (les dues primeres) i recintes funeraris (les altres dues) a Bukara i Samarcanda respectivament.

Expo col·lectiva al Pati Llimona

Fotografia de viatge (primavera 2011)

En aquest curs de Fotografia de viatge al Pati Llimona, per primera vegada, m’he decidit a col.laborar en una exposició col.lectiva i aquesta ha estat la meva selecció.

1ª. Ankor Wat (Cambodja 2007)

Tot passejant per un recinte ple de turistes xinesos, vaig estar de sort en trobar aquesta meravetlla semblant a un temple grec en un racó apartat de l’interès general. En en dos segons, abans no arribés la marabunta que semblava perseguir-me, vaig captar aquesta imatge gens preparada.

2ª. Varanasi (India 2009)

El dia havia estat duríssim a causa de les altes temperatures. De fet, en aquells moments no em trobava gens bé perquè estava sota els efectes d’un cop de calor i, a més, no havia ni dinat, només beure litres i litres d’aigua. La meva amiga i jo vàrem pujar al terrat d’un edifici del centre on hi havia un ‘bareto’ per intentar menjar alguna cosa i en abocar-me a la barana els vaig veure: tres homes en mig de les clavegueres a cel obert i envoltats d’immundícies, tan tranquils menjant i parlant amigablement com si res.

3ª. The Africa Café (Cape Town 2010)

El local és una delícia: Centre cultural, botiga de productes africans, llibres, cafè i restaurant. Està repartit en quatre plantes per a les diverses activitats amb una decoració variada i acolorida feta a partir de materials reciclats: CDs, papers de colors, plàstics i culs d'ampolla… i les noies et donen la benvinguda amb gran somriure i una cançó.

Cràter rebentat

Parc Nacional de Timanfaya (Lanzarote)

Explicava el nostre guia que quan hi va haver l'erupció violenta d'aquella zona de l'illa entre els anys 1730 al 1736 el cel es va cobrir amb cendres i el sol no podia lluir. Les collites, doncs, es van perdre i els habitants van passar molta gana i, a més a més, hi havia perill real que tota l'illa rebentés. El rei i governants de l'època, no obstant, no solament no els van anar a socórrer sinó que els van prohibir sota pena de mort que abandonessin l'illa, que estava sotmesa a l'amenaça d'invasió de moros, francesos o anglesos i tenien por que si els habitants marxaven l'ocuparien aquells invasors.

Clarobscurs

Parc Nacional de Timanfaya (Lanzarote)

Un retall de muntanya amb les seves parts clares i fosques... com la mateixa vida.

Pedra que va ser foc (II)

Parc Nacional de Timanfaya (Lanzarote)

Caminant per catifes de rocs, em semblava que tant podia estar passejant per Mart com per Venus...

Pedra que va ser foc

Lanzarote

Terres feréstegues que quasi no semblen d'aquest món, però tal reals i tan a prop. Que la mà de l'home no les malmeti.

Païsatge de la zona anomenada "El Golfo" a la costa oest de l'illa.

Vinyes i figueres

Lanzarote

(La Geria i el Parc Nacional de Timanfaya)

Atrapades en un paisatge que no sembla d'aquest món viuen i sobreviuen vinyes i figueres donant caldos i fruits dignes dels Deus.

Una mirada insistent

El Golfo (Costa oest de Lanzarote)

Asseguda a la vora del mar assaborint un seguit de delícies de la mar, la gavina em mirava amb insitència calculant, de ben segur, en quina forma atacaria el meu plat. No li ho vaig permetre, naturalment.

Tast de vins

La Geria (Lanzarote) De visita pels conreus de vinya i antics cellers de 'El Grifo', és imprescindible un bon tastet dels millors vins. Ve de gust?

Al jardí del repòs

Cementiri de Poblenou (Barcelona)

La meva por a la mort és igual a la de qualsevol, no obstant no puc ocultar la fascinació que em provoquen els cementiris: l'art, els epitafis, els noms, les edats, les històries (petites, grans, heroiques o entranyables...)

Miro una làpida vella, gastada i bruta, la llegeixo i em ve a la ment quant de temps deu fer que no l'ha visitat ningú... potser ja no queda cap ésser estimat que pugui venir a pregar...

La Font de la Carota

Fantasies sobre la Font de La Carota (Igualada)

És l'única font que encara conserva els abeuradors pels animals. Està constituïda per tres arcades cegues obertes al desnivell que forma el passeig de les Cabres, que envoltava la muralla. El broc sorgeix de la boca d'una carota esculpida. Construïda durant el segle XVIII, va ser restituïda el 1852, en urbanitzar-se el passeig de les Cabres. Una remodelació de 2004 en va alterar la ubicació original.

Incredulitat i esgarrifança

Tuol Sleng (Phnom Penh - Cambodja)

Avui al CCCB he vist l’exposició de fotografia de Gervasio Sánchez dedicada a les persones desaparegudes a ran de conflictes bèlics o paramilitars, i m’ha vingut a la memòria el viatge que vaig fer a Vietman i Cambodja el 2007. Em va frapar dedebò els recorregut pels túnels de ‘Cu Chi’ i vaig intuir, gairebé sentir, el patiment dels vietnamites i dels propis americans que, recorde’m-ho, no hi anaven voluntaris sinó que eren soldats de lleva. La visita al Museu de la Guerra de Ciutat Ho Chi Min (Saigon) no entrava en el paquet però jo vaig insistir perquè la considerava del tot imprescindible; ja me la pagaria jo si calia i que m’esperessin a l’autobús. No em va decebre. Vaig fer fotos a les fotos del museu, no pas per posar-les en cap àlbum perquè no eren ‘boniques’ i només tenien interès per a mi https://picasaweb.google.com/rosa.decyan/HomenatgeAGervasioSanchez

Després el viatge va continuar cap a Cambodja (el país inundat). El guia cambodjà, un home menut i senzill, havia viscut en carn pròpia els horrors d’aquella repressió i els assassinats massius i havia estat desplaçat de la ciutat al camp com la resta de la població. Ens va explicar que li havíen encarregat tenir cura d’una vaca però un dia, en un moment donat, se li va escapar i la va perdre. Ell era jove llavors i no savia què fer i va pensar en fugir, però si fugia els Jemers rojos matarien tota la seva família com a represàlia, de manera que va decidir assumir les conseqüències i tornar, ja fosc, cap a la cabana a rebre el càstic que li pertocava. En arribar, es va trobar que la vaca havia arribat tota sola… Va tenir sort. Ens va explicar moltes altres desventures i patiments, però és ben extrany -per dir-ho d’alguna forma- que molts dels meus companys de viatge no mostraven el més mínim interès. Estaven més preocupats per la data de construcció d’Ankor Wat i no van voler deixar-li propina… Cada dia m’agrada menys viatjar en grup.

A Phnom Penh és visita obligada el centre de detenció i tortura dels enemics del règim de Pol Pot: Tuol Sleng, antic institut d’ensenyament secundari (quin sarcasme!). Allí si que hom pot percebre de veritat el dolor aliè perquè hom pot tocar amb les pròpies mans el lloc concret on van passar els fets.

Aquesta fotografia la vaig fer a un monjo budista jove que es posa les dits als llavis entre esgarrifat i incrèdul en contemplar l’escena de tortura d’un desgraciat.

Noucentisme

Igualada centre

Cercant una imatge significativa de la meva ciutat per a la caràtula d'un treball, vaig anar recorrent els carrers i places que em van semblar més emblemàtics o amb encant que, tot sigui dit, Igualada no en té gaires. De moment he trobat aquests. La recerca continua...