Des que vaig estar a
Mostar (Bòsnia) a principis de la dècada dels 2000, no havia vist una
ciutat tan castigada com aquesta a causa de les guerres de nova factura.
La veritat és que em va impressionar i per això, li he volgut dedicar
aquest monogràfic. No obstant això, els seus habitants sembla que
accepten aquestes precarietats i s’esforcen per tirar endavant les seves
vides en un entorn tan caòtic i poc amable. Al capdavall tampoc hi ha p
rou diners per a restaurar-la si considerem la precària situació del Líban en tot l’embolic de l’Orient Mitjà.
Trípoli, per raons obvies, no és ni de bon tros la ciutat més bonica de
Líban però el seu basar, un dèdal d’allò més perdedor per als
forasters, amaga antigues prosperitats i es resisteix amb ungles i dents
a baixar els braços.
S’hi por trobar de tot. Venedors de tot tipus,
l’un al costat de l’altre combinant sabateries amb peixateries,
joieries, artesans, ‘hammams’ encara en ús o abandonats, vells
‘caravansars’ reconvertits, i un anar i venir constant per aquells
carrerons foscos fruit del treball diari i de la necessitat de
supervivència. Trípoli té també una fama merescuda en la elaboració de
sabons artesanals i productes relacionats. Una joia que no és or: “el
sabó de cedre!”
I també té altres elements menys tranquil•litzadors a
priori: tancs i blindats aparcats al carrer i soldats armats amb
fusells més grossos que ells mateixos (prohibit fotografiar). Però
sembla que la gent els veu com un element més del paisatge urbà.
7.000 anys d’història ininterrompuda en un lloc tan estratègic donen per
a molt. Això vol dir que per aquí hi ha passat tothom. Tothom de tot
arreu, d’un cantó cap a l’altre i d’un continent a l’altre. La petjada
fenícia que jo buscava no la vaig trobar, perquè el següent invasor
havia destruït allò que li recordava el vençut i havia construït la seva
glòria al damunt o robat les pedres per fer-se el palauet.
Diguem que el monument més important de Trípoli és l’antic castell de
Saint Gilles amb vistes panoràmiques sobre la ciutat que ens remet al
passat violent de les Croades. No obstant, com que la fortalesa no té
massa interès – des de punt de vista fotogràfic - només li he dedicat un
parell de diapositives.
Cal que dir també que les condicions de
llum i de temps en que han estat fetes les fotos van ser d’allò més
precari: va ploure el dos dies, es feia fosc de seguida, la il•luminació
era escassa a tot arreu i no vaig poder utilitzar trespeus. És a dir,
vaig haver de tibar d’ISO i resar perquè sortís alguna cosa
presentable...
.
